A les meves dues fades madrines

Em dic Lucas, vaig néixer el 9 de gener de 2012 a les 00:48 h, i des d’aquell mateix instant tinc pendent enviar-vos unes parauletes. Us demano que em disculpeu per no haver pogut fer-ho abans, però he estat molt ocupat ensenyant i educant els meus papis que, com ja sabeu, són novells. Segur que enteneu què dura pot arribar a ser la vida del nadó de pares primerencs, perquè he hagut de ensenyar-los a fer-ho tot: alimentar-me, adormir-me, banyar-me … l’únic que sembla que els ve “de sèrie” és estimar-me, a això no he hagut d’ensenyar-los perquè ja sabien fer-ho, fins i tot abans de conèixer-me.

Doncs el que us anava dient, tenia moltes ganes d ‘escriure-us perquè volia explicar-vos que, malgrat que sóc petit, ja sé que tinc una mami i un papi que m’estimen i em cuiden, dues iaies i un iaio que m’adoren, uns oncles disposats a fer qualsevol cosa per mimar-me i malcriar-me i un munt d’oncles i tietes postissos als quals se’ls cau la bava amb mi. Però és que les coses no acaben aquí, perquè sóc el nadó més afortunat del món: a més a més de totes aquestes persones, tinc alguna cosa de la qual no tots els nens poden presumir: em sento molt especial perquè tinc dues Fades Madrines.

La primera d’elles va encoratjar i va animar els meus papis quan estaven tristos per no poder tenir-me tan ràpid com ells haguessin volgut; els va ajudar a fer realitat el seu somni, que no era més que fer que jo existís dins la panxeta de la meva mami. La meva Fada Madrina Marisa va fer que els meus papis fossin les persones més felices del món el dia que els va ensenyar “la llentieta” que era jo a la primera ecografia que em van fer.

I què diré de la meva Fada Madrina Carme! Ella va prendre el relleu de la meva Fada Madrina Marisa per cuidar-me durant 9 llargs mesos en què no tot ha estat fàcil … també hem tingut moments tristos … però gràcies a ella van acabar aviat i vam poder seguir endavant. Ella sempre em va cuidar i va vetllar per mi fins al mateix dia en què vaig néixer, essent el millor àngel de la guarda que hagués pogut tenir.

Marisa … Carme … , sense vosaltres no seria el que sóc, un nen sa i feliç de 17 dies, amb tota una vida per davant plena de vivències i amb una família disposada a donar-me l’amor, la cura i tot el millor que puguin oferir-me … SOU I SEMPRE SEREU DUES PERSONES ESPECIALS A LA MEVA VIDA, LES MEVES DUES FADES MADRINES.

Però no vull acabar aquesta carta sense dir-vos que no oblido a aquestes persones dels vostres equips que, en un moment o altre, també han estat presents:

La Dra. Anna Marti, el Dr. Hans Arce i el Dr. Braulio Peramo, que amb tant d’afecte van contestar els dubtes dels meus papis durant tot el procés fins a aconseguir que jo existís.

El Dr. Ferran García, que es va ocupar del meu papi en tot moment, animant-lo perquè no perdés l’esperança.

La Dra. Florència Steinvarcel, que em va col.locar dins la panxeta de la meva mami.

El Dr. Alex García Faura, que ens va atendre als meus pares i a mi quan la Dra. Carme ho va considerar oportú i va ser tan meravellós com la resta de persones a les que he esmentat.

I també l’Eli i la resta d’ajudants de l’Institut, que sempre tenien un somriure que oferir-nos i unes paraules amables.

Per tot això i molt més que se’m queda al tinter, vull donar-vos les gràcies per fer realitat el somni dels meus pares i per fer que em senti el nadó més afortunat del món.