Bon dia! Us volia presentar al meu súper heroi d’un mes i el vostre petit miracle, el meu fill Ulises, que va néixer el 17 de març. Volia aprofitar la ocasió per donar les gràcies a tot l’equip que ha fet possible que tingui als meus braços a l’amor de la meva vida, especialment al doctor López i a l’equip de Sabadell que ens ha tractat amb una estima excepcional. També volia explicar una mica la meva història per si serveix a alguna parella que estigui en lluita. Vaig decidir ser mare amb 30. Sempre he estat una persona sana que feia cada any les seves revisions ginecològiques sense problemes. La meva sorpresa va ser quan em van diagnosticar endometriosis, el què em va provocar problemes a les trompes, fent que no pogués ser mare per la via “normal”. El meu marit i jo hem plorat l’inexplicable perquè no sabiem si podriem aconseguir el nostre somni, ja que els meus ovaris no treballen bé i els meus òvuls no són bons. Vam fer una primera FIV que no va funcionar i fins i tot em van recomanar agafar òvuls donats perquè amb els meus era gairebé impossible. Però vaig voler cremar el meu últim cartutx, que es diu Ulises. En definitiva, volia dir que no deixin d’il·lusionar-se i de lluitar. Hi ha casos que fan suar als doctors i que són durs, com el meu, però si ets positiu tens la meitat del camí fet. Quan estava trista sempre em posava una cançó de la pel·lícula Hèrcules, de Disney “no importa la distància”. I això es el què pensava jo! Us deixo el primer pensament al tenir el meu fill en braços. És el mateix que pensarà qualsevol mare o pare en la nostra mateixa situació: “Quan el meu fill em va mirar per primer cop vaig sentir un calfred com si em creués un llampec, era amor, el més pur amor. Aquell infinit i instantani amor que se sent per un fill. En aquell moment em vaig adonar de que la meva vida canviaria per sempre. Ja no era jo, ara era ell”.
Clínica de Reproducció Assistida - Institut Marquès