La meva història comença fa 14 anys. Em vaig enamorar d’un home fantàstic, Paul, i aviat vaig saber que seria el pare dels meus fills. El meu desig de ser mare eclipsava tota la resta. El meu objectiu a la vida era formar una família; lamentablement, no era el seu. Ell no havia trobat encara el seu camí a la vida, no estava content amb les coses que ja tenia… En poques paraules, ell no volia tenir fills fins que tots aquests assumptes estiguessin resolts. Després de 8 anys vam decidir separar-nos. Les coses que volíem a la vida eren molt diferents.
Vaig sol.licitar que consideressin la meva proposta de ser mare soltera a un hospital de Bèlgica, però van trobar que era massa jove. Puc entendre la seva resposta, ja que jo només tenia 28 anys en aquell moment. No obstant això, em va fer mal, i no volia començar aquesta aventura amb un home que no estimés, així que vaig seguir somiant, esperant…
Les nostres vides es van creuar de nou un temps després de la nostra separació. En Paul em va dir que ja es sentia preparat per a ser pare, així que vam començar a provar.
Tot just després de 3 mesos, jo sabia que alguna cosa anava malament, ja que no em venia la regla, però les proves d’embaràs eren negatives. Vam consultar un metge, que em va confirmar que els meus valors menopàusics eren molt alts i que no podria tenir fills amb els meus oòcits. En Paul no em va recolzar i em va dir que ell no volia tenir un fill provinent d’una donació d’òvuls.
Aquesta va ser una de les èpoques més obscures de la meva vida. D’alguna manera, inconscientment, culpava en Paul, perquè tot i havent retardat la meva maternitat per ell, ara no em donava suport.
Vaig decidir que no em mereixia aquesta actitud i el vaig deixar, mentre acollia la idea d’esdevenir una mare soltera.
Vaig buscar una clínica per internet i vaig trobar Institut Marquès a Barcelona, que em va cridar l’atenció per la seva aparença tan professional. Un curt intercanvi d’e-mails va ser suficient per reservar una primera visita i volar cap a Barcelona.
L’acollida va ser excepcional per part del meu assistent personal, el metge i les infermeres, així com de la resta de l’equip. Un cop acabada la visita a Barcelona i ja de tornada a casa amb tota la informació necessària, vaig iniciar el contacte amb la meva assistent mèdica, que em va donar un suport fantàstic durant tot el tractament.
Tot estava superant les meves expectatives!
Finalment, va arribar el dia de la transferència d’embrions, el 17 d’Agost. De nou l’acollida a l’Institut va ser meravellosa i el metge em va aclarir tots els meus dubtes, respecte al nombre d’embrions a implantar. Vaig escollir que me’n transferissin dos.
Quan estava totalment preparada, li vaig preguntar al doctor si podia veure els embrions. Em va mostrar un vídeo dels dos petitons. No puc descriure com n’estava d’orgullosa quan vaig veure aquestes imatges a la pantalla gran! Vaig pensar que ja eren tan valents i dolços! Jo estava molt feliç, tot i que estava estirada en un taula amb les cames ben obertes i cinc persones mirant. Li vaig preguntar al meu metge si podria tenir aquest vídeo i immediatament es va posar darrera del seu escriptori i me’l va enviar. Oh, …com els agraeixo tot l’esforç que van fer per mi! Em vaig posar una mica emocional, el personal és molt amable i van fer tot aquest procés ben fàcil per a mi.
Llavors, un home va sortir de l’altra habitació amb una agulla molt gran a les seves mans, on els dos tresors estaven amagats. Estaven a punt de ser col.locats a l’úter, el qual jo havia convertit en una llar càlida i acollidora, m’imagino. Un niu ideal per a ells, per estar llestos pel gran món. Li vaig preguntar a l’home del laboratori, si aquella agulla havia d’entrar tota dins meu. Ell em va assegurar que no em faria mal i no va mentir. La transferència d’embrions no fa gens de mal!
Podia seguir tot el que estava passant a la pantalla. El biòleg va tornar a entrar al laboratori amb l’agulla buida i vam esperar la seva resposta. Quan va tornar, ens va dir que tot anava segons el pla i em va desitjar bona sort. Podia vestir-me de nou i anar al bany (tenia una mica de por que els embrions surtissin amb el pipí, però em van assegurar que això era impossible). Tot seguit vaig rebre les meves últimes instruccions. Havia de romandre tranquila fins al matí següent i per descomptat, ho vaig fer.
Dues setmanes després, les dues setmanes més llargues de la meva vida, vaig fer la prova d’embaràs en orina.
La prova va mostrar dues línies de color rosa molt aviat,… ESTIC EMBARASSADA! No em podia creure el que veia, pensava que m’estaven prenent el pèl, després de tot, encara era molt d’hora al matí… Vaig prendre la meva càmera per prendre una imatge de la prova, i també en aquesta foto vaig veure les dues línies. Seria veritat? Vaig agafar els dos ossets petits de peluix, que van ser les meves mascotes durant tot el procés, i vaig parlar amb ells, com si fossin persones reals. Podia plorar de felicitat, però no ho aconseguia a causa de la tensió. “He de trucar a tothom!”, vaig pensar. No, millor havia d’anar a trobar-los en persona. Déu meu… Les meves oracions havien estat escoltades!
Estic molt agraïda a l’Institut, pel seu tracte, la seva qualitat i professionalisme, les seves paraules positives, el seu suport … L’amor que vaig rebre per part per la meva família, amics, fins i tot dels estranys que van escoltar la meva història, del personal de Barcelona … És indescriptible. Tots aquests factors van fer possible que aquests nadons poguessin tornar a una casa plena de felicitat, amor, diversió i salut!
Ara estic embarassada de 3 mesos i tot va fantàstic. Ni tan sols estic amb nàusees, només molt cansada. Es tracta d’un embaràs somni, però sé que serà més difícil a mesura que avancin els 9 mesos. Tot i així, valdrà la pena! El meu pròxim somni és complir amb aquestes dues persones diferents i ajudar-les a créixer. Posaré el meu món de l’inrevés, només per donar-los tot el que necessiten. He tingut una bona vida fins ara, però tinc la sensació que la meva vida “real” encara està per començar.
Clínica de Reproducció Assistida - Institut Marquès