L’Oriol i jo vam venir a Institut Marquès després d’intentar-ho de manera natural, tot i ser conscients de l’edat que teníem. Vam decidir anar a per totes perquè volíem formar una família.
Com podria explicar-vos amb aquestes línies la seguretat i la tranquil·litat que em va transmetre l’equip de metges, sortíem de la visita com si tot fos bufar i fem ampolles. Però, com us podeu imaginar, no va ser així: després d’un parell d’intents amb els meus òvuls, la Marisa ens va dir que passéssim a una donació d’òvuls. Imagineu-vos les nostres reticències; per començar, ni l’Oriol ni jo ens havíem plantejat l’opció que no pogués portar els meus gens, que no em veiés reflectida en ell o ella… A on quedava jo en aquesta part del procés? Ho vam meditar, vam tenir en compte els pros i els contres (jo sóc molt de fer llistes de pros i contres) i la veritat és que només hi havia un contra, que no heretaria res de mi (aparença, caràcter…). Quants cops hem escoltat: “és igual que el seu pare” o “és igual que la seva mare” i resulta que és adoptat o fruit d’una donació i nosaltres no ho sabem. Els nens s’assemblen als pares perquè conviuen i aprenen d’ells des de petits i adopten actituds, caràcters. Així que vam decidir llençar-nos a la piscina i recordar que volíem formar una família, amb algun entrebanc però, al cap i a la fi, formar una família.
La Marisa ens va solucionar algun que altre dubte amb la selecció de la donant i vam deixar a les seves mans que escollís la que e podria adaptar millor a mi. Vaig sortir de la consulta tranquil·la, sabent que, després d’un any visitant-nos, ja sabia com era i quines eren les meves inquietuds.
Com es suposava, la fecundació va anar molt bé i els embrions em semblaven espectaculars en comparació amb els meus inicials. Recordo que quan els vèiem a través de l’Embryoscope pensàvem que podríem ser una família nombrosa perquè tots es veien tant bé i, efectivament, vam tenir un 90% d’embrions perfectes. Imagineu-vos quan em van citar per la transfer… “Ai Déu! El forn serà el mateix!”. Aquesta por i aquest dubte m’assaltaven quan hi pensava. La Marisa ho tenia clar i em deia que no m’havia de preocupar perquè fins i tot les dones de 50 anys es queden embarassades.
Pensant-ho així, com podia ser negativa, així que vestida amb un jersei de color vermell vaig anar a fer la transfer. Actitud mental positiva és la meva frase preferida i és el que no es pot oblidar, ja que la vida ens posa a prova i a vefades les coses no surten com un voldria, com va ser en aquest cas. Recordo que volia morir-me quan la prova d’embaràs de la primera transfer va sortir negativa, després de 10 dies sencers pensant, planificant… No us enganyo si us dic que, tant l’Oriol com jo, vam voler abandonar. Havíem perdut la confiança, el món s’havia enfonsat. Un any de tractaments sense resultat començava a fer-nos defallir, però… la Marisa no es va rendir, la Priscilla no es va rendir, l’Anna no es va rendir! Quin equip de professionals i persones més fantàstiques! Així que ho vam tornar a intentar, què hi podíem perdre? Teníem la família nombrosa esperant-nos, no podíem renunciar a ella. Vam fer una segona transfer i vam esperar els 10 dies de rigor, això sí, molt més cuats, reticents, amb els peus a terra, tot i que a vegades ens miràvem i rèiem sense dir-nos res més: els dos sabíem que al meu ventre es gestava el nostre futur. Com podria explicar-vos la sensació quan la Priscilla em va ensenyar la prova d’embaràs i era positiva. Va ser com una onada de sentiments: riures, llàgrimes, felicitat, amor… al sortir de la consulta li vam dir a tothom que ens trobàvem, fins i tot ens vam trobar amb l’Anna Martí, que ens havia fet la transfer, i amb el biòleg, el Joan, que havia fet la FIV i cuidat al nostre futur bebè. Quina millor recompensa que escoltar el seu petit cor bategar amb tanta força, en quelcom tant petit com un gra d’arròs, recordant-nos que totes les llàgrimes i el desànim, finalment havien tingut la seva recompensa per, finalment, gaudir de la plena felicitat. No defalliu, us ho diu l’abanderada de l’ ”Actitud Ment Positiva”.
Clínica de Reproducció Assistida - Institut Marquès